© Qui diu Pengfei Liu, diu Igor Corral, o Santi Santamaria.

Tal com ja havíem comentat alguna altra vegada, acabada la suposada mediocritat gastronòmica de la que semblava que solament els francesos n’estaven exempts, la alta restauració va conèixer el camí de l’expansió a partir de la cuina mediterrània que si és cert que per ella mateixa ja posseïa excel·lents arguments, també ho és que massa sovint els oferia i representava amb excessiva simplicitat i sense grans pretensions. Però s’esdevingué una progressiva posada en valor del plat, per voluntat d’uns actors-cuiners obstinats en la creativitat i en recuperar els fonaments del llenguatge gastronòmic a través de la qualitat del producte. Llegueix més »

Clos de l'Obac Wine Fund

© L’economia és una ciència que acostuma a basar-se en conjectures, així que aventurar teories plausibles o esbojarrades sol ser tolerat i pot resultar profitós si aquestes acaben per coincidir amb el desenllaç final, cas en el que –especialment en situacions de crisi-, pots aconseguir un prestigi pel qual, des llavors, la comunitat internacional anirà ponderant la teva opinió pel què pugui ser, és a dir, per si la tornes a endevinar. Però comptat i debatut, el contradictori de tot plegat, es que això tan críptic, alambinat i inestable anomenat economia es basa en quelcom tant simple i elemental com la barata,  quid pro quo, una acció sense la qual l’evolució de l’home, com animal social, seria difícil d’imaginar: peres per pomes, sabates per esforç físic, peix per  abric, coneixement per oci, cura per companyia…, accions que, per altra banda, són inviables si estan mancades de quelcom tan senzill i fràgil com la confiança, sentiment sense el qual el món del racional i fins i tot de l’irracional, hagués desaparegut de damunt la capa de la terra.

Llegueix més »

© Vi, diners i plaer al final del segle XX.

No fa més d’una trentena d’anys, que l’accés als grans vins considerats obres d’art, estava limitat a un reduït nombre de persones amb capacitat econòmica, coneixement i cultura suficients com per a poder invertir i gaudir d’un plaer tangible que, tot i que perible, amb el pas dels anys adquiria grans virtuts organolèptiques i un major valor econòmic. La resta de la societat, hereva d’una revolució industrial que va obrir les portes a drets universals tals com la cultura i el coneixement, pel que feia a la cultura del vi no ho veia com una prioritat, així que, si alguna vegada decidia comprar i consumir una ampolla de preu considerable, ho feia més per ser un signe distintiu de poder econòmic i glamur, que per les seves suposades virtuts organolèptiques, raó per la qual la gran massa considerava aquella minoria de consumidors de grans vins una espècie en vies d’extinció…

Llegueix més »